Meigas
Nalua - 14-12-2005 23:27:22 | Categoria: Leyendas gallegas
Las meigas son mujeres adoradoras del diablo y que con sus ritos pueden hacer maleficios.
Esta superstición obliga a una serie de ritos muy especiales para ahuyentar posibles peligros: guardar una herradura en el hogar, tras la puerta de entrada, o llevar consigo un diente de ajo, una castaña pilonga o varios objetos que libren del mal de ojo u otros hechizos.
La creencia en las Meigas es mito central de nuestro acervo supersticioso; ellas representan para el pueblo el mal y el pecado, lo dañoso y lo perjudicial; todo lo contrario a la bondad y al bien, hecho por el cual se diferencian de las hadas, que significan lo favorable y lo adverso (dada su doble condición de buenas hadas y malas hadas).
El específico de la identidad de las Meigas es la vejez, acrecentada por la dureza, la crueldad y la venganza, aunque también a veces son buenas.
Por lo general las gentes sencillas las temen o las rechazan, pero también las buscan, cuando con ensalmos acuden a ellas para curar algún dolor o para descubrir el porvenir.
Tenían las Meigas una idea real, si bien fantástica, de las facultades superiores de que se creían dotadas; y cuando en un proceso se le preguntó a una de ellas si fuera por el aire montada en una escoba, contestó: ¡ Eso por supuesto, ya se sabe!
Métodos para protegerse de las meigas
Llevar en el cuello un collar de ramas de muérdago, ajo o conchas.
Clavar sobre las puertas de las casas, murciélagos, espolones de gallo, colas de lobo, herraduras de caballo.
Tener en casa tierra bendita de los cementerios, sal, tijeras abiertas a los pies de la cama, orina de caballo, cuerdas de ahorcados.
Buscar garras de fiera, patas de ave de presa, piedras agujereadas.
Poseer en forma de varitas, colgantes o pectorales, trozos de azabache, ámbar y distintas piedras capaces de rechazar los venenos y encantamientos.
Esta superstición obliga a una serie de ritos muy especiales para ahuyentar posibles peligros: guardar una herradura en el hogar, tras la puerta de entrada, o llevar consigo un diente de ajo, una castaña pilonga o varios objetos que libren del mal de ojo u otros hechizos.
La creencia en las Meigas es mito central de nuestro acervo supersticioso; ellas representan para el pueblo el mal y el pecado, lo dañoso y lo perjudicial; todo lo contrario a la bondad y al bien, hecho por el cual se diferencian de las hadas, que significan lo favorable y lo adverso (dada su doble condición de buenas hadas y malas hadas).
El específico de la identidad de las Meigas es la vejez, acrecentada por la dureza, la crueldad y la venganza, aunque también a veces son buenas.
Por lo general las gentes sencillas las temen o las rechazan, pero también las buscan, cuando con ensalmos acuden a ellas para curar algún dolor o para descubrir el porvenir.
Tenían las Meigas una idea real, si bien fantástica, de las facultades superiores de que se creían dotadas; y cuando en un proceso se le preguntó a una de ellas si fuera por el aire montada en una escoba, contestó: ¡ Eso por supuesto, ya se sabe!
Métodos para protegerse de las meigas
Llevar en el cuello un collar de ramas de muérdago, ajo o conchas.
Clavar sobre las puertas de las casas, murciélagos, espolones de gallo, colas de lobo, herraduras de caballo.
Tener en casa tierra bendita de los cementerios, sal, tijeras abiertas a los pies de la cama, orina de caballo, cuerdas de ahorcados.
Buscar garras de fiera, patas de ave de presa, piedras agujereadas.
Poseer en forma de varitas, colgantes o pectorales, trozos de azabache, ámbar y distintas piedras capaces de rechazar los venenos y encantamientos.
Comentarios (2) - Referencias (0)
Referencias
Comentarios
-
En realidad estas eran lasportadoras de la sbiduria poular, ya que conocian las hervas y remedios caseros pra curar.
fueron perseguidas por la inquesición. Denigradas y quemadas para evitar su gran reputación.Comentario de José A Feria Luna hace 3 años y 47 meses
-
BALADA DE FRA RUPERT
El Pare Rupert Maria de Manresa era el nom de religió que havia adoptat Ramon Badia i Mullet. Les seves prèdiques eren molt escoltades i comentades, fins a l'extrem d'assolir que el més granat de la burgesia anés a sentir-les. Malgrat ser bons coneguts, Sagarra no va poder-se'n estar de fer una curiosa explicació del seu èxit.
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant impúdic el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:
Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els hermanos.
Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.
Ni amb el gàl·lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.
No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.
Son peces que fan lluir
com els de sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'ordre Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Comentario de Koldo hace 3 años y 41 meses
